...

Avui, com de fet tants altres dies abans, m'he proposat recuperar el meu blog. De moment, l'he netejat una mica i he tret alguns treballs de l'assignatura per la qual va néixer aquest espai Gèneres informatius i interpretatius en premsa.

A veure quan em dura... Espero no tornar-lo a abandonar tot i que... El temps dirà, en això com en tantes altres coses!

NO pots evitar els dilluns al matí, l'embús de trànsit de cada dia, el mal de queixal, ni que el teu equip perdi a l'últim minut i de penal... Però, en canvi, SÍ que pots decidir banyar-te a mitjanit en una platja solitària, anar a sopar amb un vell amic, fer una migdiada de deu minuts o gaudir d'un dia sense tele...

No és meu... però em va agradar.

"L'experiència dels sense sostre" (TREBALL DE GÈNERES)

Quan se’ns va plantejar fer l’entrevista dels sense sostre, em va semblar un treball una mica “desorbitat”. Vaig pensar que ens venia gran, que no teníem prou recursos com per buscar una persona així. Partia, és clar, del documental Manolo Recicla. Després em vaig adonar que el que se’ns demanava era una cosa molt més light, que realment no era tan difícil. De fet Barcelona, com tantes altres ciutats del nostre país, és plena de gent que viu al carrer.
Així doncs, vaig començar a pensar on els podia trobar: la Plaça Reial n’és plena, el Raval també... però, és segur? Vaig decidir demanar-li a un bon amic que m’acompanyés.
Junts, després de voltar per la plaça Reial i altres llocs de Barcelona sense èxit, ens vam endinsar al barri del Raval. Fins llavors ningú havia volgut parlar amb nosaltres.
La imatge de l’església de Sant Agustí em va tornar a sorprendre. Al seu voltant s’hi aplegava un munt de gent com la que buscàvem: uns demanaven, altres venien el que trobaven en contenidors i altres simplement bevien o estaven per allà.
Vaig acostar-me a una dona d’edat més aviat avançada que semblava tenir cara de bons amics, però la primera impressió resultar ser equivocada. Tot i que va accedir a parlar amb nosaltres no era gaire enraonadora. Les seves frases eren sempre curtes i, tal com va deixar anar amb força mal humor quan van aparèixer el Mossos per la cantonada, jo era “muy curiosa” i a ella “no le gusta responder”.

Cant de l'enyor

Quan l'únic que necessites és temps per assimilar el canvi dels teus horitzons, la poesia pot ser la millor ajuda. Aquesta és una de les meves preferides, una de les que em va fer companyia fa temps, alguns anys ja. Però la poesia no caduca.
Ara potser pot servir d'ajuda a algú. Potser a tu, Nani. Un petó

Cant de l'enyor
Lluís Llach

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

CRÒNICA AMBIENTAL: AMPANS, un centre de treball i d'aprenentatge (TREBALL DE GÈNERES)

AMPANS, un petit món adaptable a les necessitats personals

Quan els instints i l’emoció són els que guien la vida

Tot el què podem aprendre dels disminuïts psíquics

L’Esplai Sant Rafael d’AMPANS és un dels centres on, dues tardes a la setmana, joves amb retard mental de la comarca del Bages aprenen a viure i, al mateix temps, ensenyen a qui conviu amb ells a fer-ho amb ganes, alegria i humor.

C. ALIAGUILLA Quan aproximadament a les 6 de la tarda els nois entren per la porta de l’esplai Sant Rafael d’AMPANS, una onada de felicitat, afecte i energia entra amb ells. Els joves, d’entre 20 i 35 anys, arriben del seu centre de treball, el Centre Ocupacional de la mateixa empresa, AMPANS, on desenvolupen tasques diferents segons les seves característiques personals.

Reparteixen el seu afecte entre ells, però, sobretot, entre les monitores, a qui abracen, petonegen i alguns fins i tot bavegen efusivament.

En venen, uns més que d’altres, amb ganes d’explicar força coses, majoritàriament del seu dia laboral però també d’altres temes sovint redundants. Amb estil personal, tenen cada dia una història preparada, talment com si des de l’últim cop que van venir haguessin estat rumiant amb què sorprendre el aquesta vegada.

Com sempre, reparteixen el seu afecte entre ells, però, sobretot, entre les monitores, a qui abracen, petonegen i alguns fins i tot bavegen efusivament. Avui estan especialmentalterats, es nota que s’acosta la primavera. Parlen, riuen, criden, s’esveren, es mouen, callen... tot amb una mirada il·lusionada i innocent, esperant berenar i conèixer les activitats que els han preparat les monitores. Qualsevol cosa els agradarà, n’estan segurs. No és que les monitores només els facin fer el què a ells els agrada, al contrari, però inconscientment saben que només si ells volen s’ho passaran bé.

Mentre parlen i es treuen les jaquetes van seient a poc a poc, amb la tranquil·litat que els caracteritza, aliens a l’estrès que domina el món exterior. Quan se’ls reparteix el menjar ningú es queixa, igual que a l’hora de fer les activitats, tot els agrada. Entre ells, no n’hi ha de llepafils. Aquesta és una de les poques estones que la classe està gairebé en silenci: tenen feina. I quan estan així d’enfeinats val més deixar-los tranquils, ja tindran temps d’esverar-se i no parar quiets quan s’acabin el que tenen al davant! Avui, però, sembla que ni tan sols el pa amb melmelada que els han donat és capaç de fer-los passar les ganes de xerrar que tenen. Entre

mossegada i mossegada o entre glop de suc i glop de suc, alguns amb la boca plena, es disputen les monitores com a parella o amiga. “Saps què? Un dia em casaré amb tu! Ja ho crec que sí!”, diu un jove a una de les noies. “Doncs jo estic buscant un pis per anar-hi a viure amb tu”, “No, però és que és la meva amiga”, repliquen uns altres dos. A vegades comença un a veure qui la diu més grossa que, sovint, deriva en un a veure qui crida més. Tot ho diuen alegrement i com ho senten, potser sense ser del tot conscients del què vol dir casar-se o anar a viure amb algú. Per ells, al marge de les convencions socials, simplement és una manera més de demostrar l’afecte que regalen a aquells amb qui conviuen.

Mentrestant, les noies riuen, aplaudeixen les “parelles” que van sortint i, ja que hi són, aprofiten per ficar-hi cullerada.

Havent berenat nois i noies fins i tot es disputen la tasca de rentar els plats amb una de les monitores. Aquest cop, però, no tots participen de la “discussió”, si és que se’n pot dir així. Alguns prefereixen passar desapercebuts o desapercebudes: estar a peu dret ensabonant gots no és precisament la passió de la seva vida... tot i que, si algú els ho demana, no s’hi negaran. En el fons els agrada ajudar tant com tenir amics. També n’hi ha, però, que saben que a l’hora de triar qui renta els plats no cal que s’hi impliquin perquè no ho podran fer encara que vulguin. Les cadires de rodes, per exemple, són massa baixes per a la pica dels plats.

Ells no són menys conscients que nosaltres de les seves limitacions, simplement saben aprofitar el què tenen.

I algun dia els que hi van aprofiten aquesta situació, privilegiada o no, per donar corda a aquells que no volen fer-ho... No sempre se surten amb la seva “algun dia et posaré un cubell amb sabó damunt la taula i els rentaràs tu”, els diu la monitora més joveneta. Aleshores callen sense perdre el somriure. Potser perquè no tenen ganes de provar l’experiència o potser perquè, secretament, tenen por de no fer-ho prou bé. O potser perquè estan pensant amb quina altra poder sorprendre.

Una filosofia de vida

En tot moment la majoria són perfectament conscients que no tenen, ni podran tenir mai, una vida com la meva, com la dels seus pares o com la dels seus germans. Però no s’enfonsen. Aquest és un altre dels seus trets: si no poden rentar plats no poden i aquí no s’acaba el món. Són feliços i no pas per ignorància, són admirables. Estem acostumats a sentir que “la ignorància fa la felicitat” però, i ells? Ells no són menys conscients que nosaltres de les seves limitacions, simplement saben aprofitar el què tenen. Estimen la seva vida com un vell avar els seus estalvis. O encara més, perquè saben gaudir-ne, no com el vell que tan sols col·lecciona bitllets de banc.

Han entrat avui a l’esplai i tenen, tots ells, més de 20 o 25 anys. Esperen que algú de 18 els ensenyi a llegir, escriure o a comptar a 20. Saben que aquest algú, la seva monitora, pot anar sola pel carrer sense tenir por, que estudia a la universitat (“una escola de grans, què deu ser això?”) i que va cada dia en tren a Barcelona, que a vegades es queda sola a casa i que se’n va al cine amb els amics sense necessitat que algú “gran” els acompanyi. I això no obstant, no se senten menys. Perquè no ho són.

No és que visquin en un món propi, al contrari, han aconseguit el que molta gent tarda tota una vida a aconseguir: apropiar-se del món on viuen, del què els envolta.

Potser necessiten algú que els acompanyi pel carrer, una monitora que els porti al cine quan no volen anar-hi amb els pares o fins i tot algú que els ajudi a anar al lavabo, potser no poden arribar a rentar els plats... però amb el seu afecte i el seu entusiasme, amb les seves ganes de viure i de fer coses ho solucionen tot. Només amb això supleixen la hiperactivitat que ens envolta a la resta, aquesta necessitat imperiosa de tenir el temps ocupat en tot moment.

Els nois que van a l’esplai inverteixen més hores en estimar, somriure i dir el que senten. Fan el que potser hauria de fer tothom. Han descobert, per sí mateixos, que el món no és només fer una cosa darrere l’altra, anar sempre amb presses i tenir molts títols. I no és que visquin en un món propi, al contrari, han aconseguit el que molta gent tarda tota una vida a aconseguir: apropiar-se del món on viuen, del què els envolta.

AMPANS, la seva projecció al món

I és que la seva vida transcorre com la de qualsevol altra persona: es lleven, van a treballar i, quan pleguen, dediquen el seu temps a allò que els agrada, en aquest cas l’esplai. El seu podria semblar un món artificialment construït, com una mena de guetto. Però no. Ni ho és ni ells ho perceben així.

El treball al Centre Ocupacional d’AMPANS és com el treball a qualsevol altra empresa. Les tardes a l’Esplai Sant Rafael, també d’AMPANS, són com qualsevol tarda al gimnàs, a cursets de cuina o a classes d’alguna altra cosa. O millor, són tot això, i més, a la vegada. Avui, mentre són a l’esplai fins i tot ells tenen aquesta percepció. “Al meu pare li agrada anar a veure les curses de cotxes”, diu un, “a mi m’agrada venir a l’esplai”, respon un altre.

L’associació AMPANS és una entitat d’àmbit comarcal que, des de 1965, es dedica a l’atenció de les persones amb disminució psíquica de Manresa i la comarca del Bages. Amb 390 treballadors i 410 usuaris, la seva missió fonamental és aconseguir millorar la qualitat de vida d’aquestes persones.
L’esplai Sant Rafael és un dels centres d’aquesta empresa. Dedicat fonamentalment al lleure de les persones amb alguna disminució psíquica, pretén organitzar i fomentar la praticipació en activitats recreatives, socials, culturals i esportives aprofitant-les per millorar la seva autonomia personal i social. Així, no és simplement un centre on els nois puguin “estar-s’hi”, és un espai que els vol facilitar la seva integració en la societat. És un lloc on desenvolupar-se personalment i, a més, una manera interessant de conèixer l’entorn. Els dissabtes al matí, es fan sortides a diferents indrets de la comarca i, trimestralment, sortides de cap de setmana una mica més lluny. A més, a l’estiu s’organitzen unes vacances conjuntes que els serveixen més per espavilar-se sols.
Aquesta tarda els nois aprenen a fer funcionar la televisió i la ràdio. Alguns ja en saben i constaten que “el meu és diferent”. D’altres, però, contemplen entusiasmats com poden fer allò que sempre els havien hagut de fer els pares, avis, germans...

El Centre Ocupacional és l’altra branca d’AMPANS que forma part de la vida quotidiana dels usuaris de l’Esplai. Es tracta del seu centre de treball. Durant l’horari laboral, els nois realitzen diferents tasques segons el seu grau de disminució. Algunes són tasques repetitives, però a ells no se’ls fan pesades. Com sempre, els acompanyen la seva alegria i el seu bon humor. Al migdia, dinen al menjador del mateix centre on, alguns, ajuden a les cuineres a repartir el menjar. Això, igual que moltes altres coses que fan al llarg del dia, els ajuda a elevar la seva autoestima: ajudar els fa sentir útils i importants.

Amb 390 treballadors i 410 usuaris, la missió fonamental d’AMPANS és aconseguir millorar la qualitat de vida d’aquestes persones.

Potser per això sempre en parlen tant, és un dels seus temes preferits, “avui hem treballat molt”, acostumen a dir. El Centre Ocupacional és present en moltes de les seves converses, per això a l’Esplai aprofiten per comentar com els ha anat el dia.

Amb la seva tasca, AMPANS contribueix a “normalitzar-los” la vida, i ho poso entre cometes perquè simplement intenta que la seva vida sigui el màxim de semblant a la nostra, a un “estàndard” acceptat com a normal. Qui diu que el nostre estil de vida és “normal” i el seu no? Qui prefereix l’estrès que ens envolta a la seva mirada tendra i feliç? No estaríem millor si valoréssim les petites coses la meitat del què ho fan ells?

La seva capacitat intel·lectual no és, potser, la que tenen altres persones: no poden llegir el Harry Potter ni resoldre problemes matemàtics que altres resoldríem fàcilment.

En canvi, però, tenen les coses més clares que molts que ens considerem a nosaltres mateixos “normals”.

Els seus sentiments i la dimensió afectiva són com la de qualsevol altra persona: estimen, s’enfaden, s’emocionen i es diverteixen com tothom.

La seva ment està tan sana com qualsevol altra, potser fins i tot més que la de molta altra gent: ells no necessiten psicòlegs ni psiquiatres, estan emocionalment i psicològicament bé. Els seus sentiments i la dimensió afectiva, la demostrin més o menys, són com la de qualsevol altra persona. Estimen, s’enfaden, s’emocionen i es diverteixen com tothom. I això és evident si, com ara, hi passes ni que sigui només una tarda. Són feliços, alegres, sincers, espontanis, innocents... desprenen una energia i vitalitat que s’encomana. Qui ha d’aprendre de qui realment?

Les fotos les hi poso un altre dia... que en aquest ordinador de la facultat no les tinc a l'escriptori!!! No tingueu pressa, jeje

Perfil de Jordi Busón (TREBALL DE GÈNERES)

La quotidianitat de Jordi Busón transcorre, força tranquil·la, entre el seu barri, el Poble Sec, i les estades matinals a la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma. Tot i això, el seu lleure nocturn trastorna aquesta monotonia habitual. Aquest és, potser, el tret que més destaca de la seva personalitat: els contrastos. El pas de la tranquil·litat d’entre setmana al descontrol de les nits de divendres i dissabte (i, fins i tot, algun dijous), de la timidesa inicial a la personalitat exaltada de quan el coneixes més, de l’anar a caminant a tot arreu a les migdiades “accidentals” de cada tarda... El Jordi és un pessimista de mena que està aprenent a no ser-ho tant, però que no ho pot evitar quan es tracta de preveure els resultats del Barça. Li agrada ajudar als seus amics i, en aquest ajudar, els dóna consells que sovint no s’aplica a sí mateix.

La seva vida és plena d’anècdotes casuals, trobar gent en llocs on no haurien de ser o veure’s en situacions que no tocaven, que l’han empès a pensar que no cal donar gaire voltes a les coses, que n’hi ha que passen perquè sí i que la vida és una casualitat darrere l’altra. Pel que fa al seu futur, no el coneix ni en té intenció, el què hagi de venir vindrà però, tot i així, al “Jordi de la veu sexy” li agradaria acabar treballant en una ràdio.

La persona del teu costat

Mira al teu voltant.
Qui és la persona que està asseguda al teu costat?

La persona del teu costat és el miracle més gran que mai no et podràs trobar... i també és el misteri més gran!

La persona del teu costat és una reserva inextingible de possibilitats... amb possibilitats que només han estat tocades parcialment.

La persona del teu costat és un món únic d'experiències, veient les coses amb necessitat i possiblitat, por i desig, somriure i mala cara, llàgrimes i rialles, temença i esperança... tot lluitant per trobar expressió.

La persona del teu costat està començant a ser alguna cosa, alguna cosa encisadora, s'hi està per alguna cosa, funciona per alguna cosa, va cap a alguna cosa.

La persona del teu costat és més que una descripció, és més que una explicació, és més... molt més!

La persona del teu costat té prolemes i pors de la mateixa manera que tu, sovint és poc decidida però afronta amb fermesa les adversitats i és capaç de sobreviure de la manera més increïble a les dificultats i als reptes.

La persona del teu costat és tot un grup de persones, persones que s'han anat trobant durant el llarg de tota la seva vida.

La persona del teu costat té alguna cosa amb què poder millorar una part del món, té una resistència que mai li serà reconeguda, necessita parlar d'aquesta necessitat, necessita que l'escoltis. Però s'atreveix aquesta persona a parlar-te'n?

La persona del teu costat necessita un amic, vol ser amic d'algú: pot confortar-te, tenir cura de tu, entendre't, creure en tu i estimar-te. Això és el que aquesta persona vol.

La persona del teu costat està sent i és un fantàstic ésser humà!
Voldràs arribar a conèixer aquesta persona?

Algú que aprecio molt va fer-me arribar aquest text ahir, amb alguns altres fulls que, egoistament, potser hauria preferit no llegir mai. Em va dir que no sabia qui ho havia escrit però que li havia agradat molt. Ho he buscat i encara no li he explicat, però aquest és un fragment de l'Evangeli de Joan (Joan 15, 12-13). Sí sí, no és broma... però això no canvia les coses, oi? Aquet text continua sent preciós. Gràcies

El meu prefil (per Jordi Busón)

La Clara Aliaguilla està asseguda de manera estranya a la cadira de l’aula MAC-1, una mania freqüent en ella. Va néixer fa divuit anys i sempre ha viscut a Aguilar de Segarra. Actualment estudia Periodisme a la UAB, però quan no està a classe és possible que la trobeu a molts llocs diferents, i és que porta una vida molt moguda: estudiant al conservatori, fent de monitora en un esplai de nens o treballant a Ampans, un centre de disminuïts psíquics en què els nois i noies li aporten una visió de la vida més sincera i afectiva del que ho fa la resta de la gent. De totes aquestes activitats intenta aprendre’n i, en part, influeixen en la seva manera de ser. La seva principal virtut –i alhora defecte - és que reflexiona sobre qüestions diferents, tot i que últimament mira de no fer-ho quan es tracta problemes. A banda d’això, la Clara és una persona oberta però que es mostra reservada en parlar d’ella mateixa. A l’hora de divertir-se ho fa de maneres diferents i variades: des d’anar a pubs fins a acabar parlant de filosofia durant hores amb els seus amics. I és que la filosofia, en certa manera, marca la seva manera de concebre el món. I reflexionant, reflexionant; la Clara s’ha adonat que li agradaria treballar de periodista de crítica cultural, especialment musical. Esperem que faci una bona crítica del seu perfil.